Més enllà de la zona de confort.

Diuen que és quan et trobés més enllà de la teva zona de confort que aprens i creixes com a persona. No sé si aquestes darreres setmanes ens han fet millors persones, però a fe de Déu que hem après una burrada.

D'ençà que vam sortir amb l'Alcedo de Badalona per creuar l'espai de mar que separa Mallorca del principat, hem viscut moltes situacions diferents. Algunes de molt confortables, però d'altres de no gens. I amb les situacions han vingut les emocions: de plaer, però també d'alerta i vigília. I també, tot s'ha de dir, d'una certa por. Sobretot arran de la nostra desenganxada de l'àncora en una situació de tempesta sobtada. Va ser una situació realment de perill, en la que hauríem pogut perdre el vaixell (més difícilment la vida, essent tant a la vora de la costa), però que vam saber resoldre amb una certa serenor i molta prestesa. Després d'aquell dia, llegim les situacions de vent encara amb més cautela. Però també ens ha ensenyat que tenim les eines per sortir-nos de moltes situacions delicades.

Ens va passar el mateix quan pujàvem de Dènia amb l'Alcedo, tot just comprat i amb un motor nou instal·lat d'urgència. A l'alçada del cap de Tortosa, tot just havent deixat enrere el delta de l'Ebre, ens va entrar una ventada provenint de terra d'uns 30 nusos sostinguts. No anàvem del tot desprevinguts, sabíem que podia passar, i per això anàvem només amb un tros de la Gènova, la vela de proa, i sense major. Però malgrat tot ens va sorprendre la rapidesa i la força amb què la natura pot actuar. Ens va obligar a canviar els plans, virar i buscar recer en un dels ports del nord del delta, amb la incertesa de si el motor ens respondria. Feia una estona que, en mig de les onades de dos metres i mig que ens entraven per proa, havia tingut temptacions de parar-se (més endavant vam saber que es tractava de la porqueria acumulada al dipòsit del gasoil), i no sabíem si es tornaria a engegar quan arribéssim a la bocana del port. Van ser sis hores de córrer el temporal, és a dir, deixar que el vent i les onades t'entrin per popa o per l'aleta, i navegar en la mateixa direcció del temporal. Sortosament, aquella direcció ens duia cap a l'Hospitalet de l'Infant, que és on vam acabar passant deu dies, per culpa del vent i altres reparacions que vam haver de fer. Vam arribar-hi de nit, amb ràfegues de vent de 40 nusos, esgotats, però un cop amarrats al moll de trànsit, encara tremolant per la dosi d'adrenalina, ens sentíem molt contents per la nostra reacció a la situació. Una situació que definitivament no volíem tornar a viure, però que sabíem que si ens hi tornàvem a trobar, sabríem com respondre-hi.

L'aventura de tenir un veler, doncs, a més de veure un somni acomplert, està essent una experiència plena d'emocions i experiències que ens estan ensenyant molt, no només de la vida al mar, sinó de nosaltres mateixos. I esperem que així sigui durant uns quants anys més, compartint aquestes experiències i coneixements amb els nostres amics i familiars. Potser no seran tants anys com l'Sven Yrvind, però mirarem d'allargar-ho tant com puguem!